Començant l’entrada nova del meu
bloc setmanal, me n’he adonat que, d’alguna manera, els continguts que he
d’aportar cohesionen i amplien els tractats en les entrades anteriors, a les
quals procuraré fer referència al llarg del text.
La temàtica que tractaré en
aquesta entrada versa sobre les diferents maneres d’aprendre i ensenyar les
competències segons el llibre 11 ideas clav. Cómo aprender y enseñar
las competencias, d’Antoni Zabala i Laia Arnau. Anant al gruix de la qüestió, podem extreure que hi
ha dos branques principals que es decanten per una o altra metodologia: la
TRADICIONAL i la CONSTRUCTIVISTA (visita entrada de bloc).
Podem destacar, en primer lloc,
que la tradicional es basa en
l’arcaica metodologia propedèutica i
selectiva de repetició o reproducció
fidel del que diu la font informant (el mestre o el llibre). Personalment, penso
que amb aquest mètode l’alumne seria comparable a un ordinador: nosaltres (la
font) el programem per a que faci unes coses determinades tal qual dictem. Em
resulta massa dur pensar que en la societat que vivim encara hi hagi una concepció tan freda i distant de l’alumne. Com no pot ser d’altra forma, aquest aprenentatge serà absolutament superficial, atès que els conceptes no
s’arriben a assimilar de manera efectiva i acaben creant reticència en l’alumne
envers la teoria.
Com que aquesta primera
metodologia òbviament no ens serveix
per al dia a dia, n’hem de pensar una altra que sigui més efectiva i educativa.
D’aquesta manera, ens trobem amb les competències,
que integren d’igual forma coneixements, procediments i actituds. Ara bé, les
característiques del seu aprenentatge estan relacionades directament amb les condicions que s’han de donar per a un aprenentatge el més significatiu i funcional
possible (memorització comprensiva i possible aplicació pràctica), s’han de
tenir en compte els quatre sabers de Delors.
El marc teòric de les condicions
no està totalment determinat, però al llibre en qüestió ens trobem deu punts
d’especial menció que estan fonamentats, entre d’altres, en la proposta
integradora de Coll (1987, 1990 i 1993). Aquestes condicions són els principis pràctics:
1.
Els esquemes de coneixement i el
coneixement previ:
En ell s’exposa que l’estructura
cognoscitiva està configurada per una xarxa d’esquemes de coneixement. Aquests,
alhora, són representacions que hom posseeix sobre un coneixement (coneixement
previ).
2.
La vinculació entre el contingut
nou i el coneixement previ:
S’han d’establir relacions entre
els coneixements nous i els previs i anar reformant i completant l’estructura
cognoscitiva (condició 1). D’aquesta manera sorgiran noves relacions
substantives entre els conceptes i tindrem un vertader aprenentatge que no
s’oblida.
3.
El nivell de desenvolupament:
En aquesta condició es té en
compte la capacitat de l’alumne per a completar, retocar i corregir el seu
esquema bàsic de coneixement (establint diferents vincles a la seva xarxa).
4.
La zona de desenvolupament proper:
Fa referència a la distància i el
camí existent entre el que es sap i el que es vol aprendre.
5.
La disposició per a
l’aprenentatge:
Aquest punt és importantíssim. Tracta
sobre les expectatives i concepcions de l’alumne vers el coneixement nou: “això
no m’agrada”, “és avorrit”, “em servirà”, “és emocionant”… Condiciona el
resultat de tot plegat
AUTORIA: Marina Bennasar Torres 2012
6.
La significativitat i la
funcionalitat dels nous continguts:
Això ens ve a dir que l’alumne ha
de poder trobar un sentit funcional a quelcom nou que estigui aprenent. D’aquesta
manera el punt 5 probablement adquireixi un punt de vista optimista.
7.
L’activitat mental i el conflicte
cognitiu:
Aquí tenim en compte la
metodologia de Piaget del conflictecognitiu, que no és més que: la posada en dubte (sempre supervisada pels
mestres) dels coneixement previs per l’alumne i la següent construcció d’un
coneixement més complet i correcte.
8.
L’actitud favorable, el sentit i
la motivació:
Té relació amb les condicions 5 i
6, a més a més, es té en compte la motivació intrínseca de l’alumne.
9.
L’autoestima, l’autoconcepte i
les expectatives:
De la mateixa manera, té a veure amb les expectatives de
l’alumne vers el contingut a aprendre.
10. La reflexió sobre el propi
aprenentatge. Metacognició:
Aquesta condició és molt
important, car reflexionar sobre el que s’ha après obri les portes per a l’assimilació
de nou contingut i a impedir que s’oblidi el que l’alumne ha creat, atès que en
té consciència.
Si en un futur aconsegueixo posar en pràctica, sinó totes, la gran majoria de les condiciones tractades en una metodologia constructivista, tindré la certesa de que els meus alumnes estaran aprenent de forma significativa i plena totes les competències que tractem.
Zabala, al llibre Enfoque globalizador y pensamiento complejo (1999), exposa que, a més de les condicions, hi ha unes fases de l’aprenentatge de competències que s’han de tenir en compte i que es relacionen en gran part amb les condicions anteriorment tractades. Aquestes van de la mà amb el principi de Piaget que hem puntualitzat a la condició 7 (equilibri à desequilibri à reequilibri)
Després de fer un breu anàlisi
sobre els diferents principis psicopedagògics, entre d’altres, per tal d’entendre millor el tema en qüestió, veig de manera clara que aquesta metodologia és la realment efectiva.
No només pel fet que es pot adequar perfectament a qualsevol societat en
qualsevol moment, sinó perquè també brida
als meus futurs alumnes el Tot, és a
dir, unes arrels fortes sobre les quals fer créixer un arbre tant alt com
vulguin i de la manera que precisin (tant teòrica com pràctica). Així, hauré
acomplert el meu rol com a mestra.
Per a mi és realment
valuós i gratificant conèixer i entendre aquests principis pràctics, car em
donen un esquema que de segur empraré per a les meves classes futures. Si a mi m’haguessin ensenyat d’aquesta
manera ara seria, de ben segur, una persona molt més oberta del que soc,
més productiva i optimista. Menys mal que sóc testaruda i l’educació tradicional que he rebut no m’ha romput els
esquemes de futur i mai he perdut de vista els meus objectius, però no tothom
ha tingut tanta sort. És aquí on recau la
importància de la bona educació, en que ningú caigui del vaixell i que entre tots anem puant els que es queden penjant.
Espero poder seguir ampliant el meu coneixement i evolucionant en un futur, per a poder completar la meva formació al màxim degut a que quan més formada estigui jo més bons resultats obtindran els meus futurs alumnes a l’hora d’aprendre. S'ha de canviar el sistema d’ensenyar a l’escola, no pot ser permissible de cap manera que actualment tinguem tan arrelat un sistema infructífer.
Autoria: Frédérique Voisin-Demey
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada