Avui dia, ens trobem en una societat en constant canvi, una comunitat que cada vegada té necessitats diferents que l’escola ha d’assolir i superar amb èxit. Si la nostra societat ha evolucionat tan dràsticament, per què seguim emprant un sistema de més de trenta anys enrere? No seria millor tenir-ne un adequat al nostre context actual?
El sistema
endarrerit al que fem referència en la primera de les qüestions és el que solem
anomenar “Escola tradicional” o “Escola transmissora”. Aquesta va sorgir com a complement
de l’educació que els nens rebien a casa seva (generalment de caràcter
cultural), és a dir, completava una educació que en bona part provenia de les
famílies, qui no tenia aquest tipus d’educació a casa seva generalment no
acabava els estudis, per això diem que era una escola per a “pocs”.
Es caracteritzava
per un caràcter propedèutic i selectiu, amb un alumnat homogeni, passiu i al
que no se tenia en compte les múltiples habilitats que poguera tenir de
caràcter no acadèmic. El mestre era el transmissor exclusiu de coneixement i
entenia els nens com a gots de vidre que a final de curs tenien més o menys
aigua a dintre (quanta més aigua, més coneixement i, per tant, més nota). Val a
dir que el desenvolupament de les competències era lineal i anava del més
simple al més complex, quan el cervell d’un nen funciona de manera contrària
(sintetitza la informació a partir de quelcom complex).
El famós pedagog
italià Francesco Tonucci cità al 2012 en la conferència de Galicia “Los
niños tienen 100 […] y la escuela les quita un 99”, això és una dura
crítica al sistema escolar tradicional homogènia. Ve a dir que els nens tenen
una capacitat de crear i unes ganes de conèixer immenses però que l’escola els
inculca que només està bé allò que diu el mestre (referint-se al sistema
tradicional).
Aquest sistema va
funcionar mentre les famílies es feien càrrec de l’altra part de l’educació
dels nens (cultura, sociologia, etc.) Però actualment hi ha hagut una forta
mancança d’aquesta part fonamental en l’educació de l'alumne i, per tant, l’escola
només atorga una part de l’ensenyament. Una part que es queda coixa, atès que les
famílies no acompleixen la responsabilitat de completar l’educació dels seus
fills. Doncs, si la societat ha canviat, no ho hauria de fer el sistema
educatiu?
Davant aquesta
qüestió sorgeix la necessitat d’un nou sistema educatiu que es sol anomenar “Escola
nova” o “Escola constructiva”. Aquesta s’ha de fer càrrec de les bases
culturals que ja no atorguen les famílies abans de plantejar-se l’ús dels
llibres de text i el desenvolupament de projectes, per a que tots tinguin una
base igualment sòlida. i, per tant, sigui per a tots. Una escola agradable, necessitada, estimada, per la que val
la pena arriscar i a la qual els nens assisteixen de grat.
Aquesta nova
pedagogia, molt més complexa que la tradicional, està principalment
caracteritzada per una exaltació de la diversitat
de l’estudiant. L'alumne és el protagonista del seu propi aprenentatge,
crea, construeix i té un procés actiu en el sistema. Un altre tret que hem d’esmentar
és el paper del mestre com a guia i “responsable del mètode”, no com a orador i
únic transmissor de coneixement.
És obvi, que aquest
darrer enfocament de l’educació té un currículum molt més divers i diferent que
l’escola tradicional o transmissora. Aquest està estructurat per blocs
temàtics, problemes i reptes. Així, la seva metodologia gira al voltant de la
pràctica i busca un aprenentatge basat en experiències significatives, de pes
(excursió a una granja, observacions científiques, tallers de cuina…).
D’aquestes
experiències significatives sorgeix un ventall ampli que s’ofereix als alumnes
per a que tinguin la possibilitat de destacar en allò que són millors, sigui el
que sigui. Descobrir aquesta habilitat, diferent en cada alumne, serà l'eix que el mestre haurà de trobar i sobre el qual haurà de fonamentar tota la resta
de coneixement que l’alumne hagi d’adquirir amb total llibertat d’expressió
(DIVERSITAT)
Quin paper té el
Govern en tot això? Aquest hauria de facilitar la tasca als mestres reduint la
ràtio significativament o augmentant el nombre de mestres per aula. Atès que
cada alumne ha de ser tractat amb caràcter individual i amb un total seguiment
del professor, fet que sembla impossible quan hi ha una trenta alumnes per
mestre, i augmentant.
Ara ens trobem en
un terme mig entre les dues metodologies que a poc a poc hem de decantar cap al costat
més adient per a la nostra societat en constant canvi, l’escola constructivista.
Encara queda un llarg camí.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada