dilluns, 14 d’octubre del 2013

Escola transmissora Vs escola constructiva

Granja Jaramillo 04

Avui dia, ens trobem en una societat en constant canvi, una comunitat que cada vegada té necessitats diferents que l’escola ha d’assolir i superar amb èxit. Si la nostra societat ha evolucionat tan dràsticament, per què seguim emprant un sistema de més de trenta anys enrere? No seria millor tenir-ne un adequat al nostre context actual?

El sistema endarrerit al que fem referència en la primera de les qüestions és el que solem anomenar “Escola tradicional” o “Escola transmissora”. Aquesta va sorgir com a complement de l’educació que els nens rebien a casa seva (generalment de caràcter cultural), és a dir, completava una educació que en bona part provenia de les famílies, qui no tenia aquest tipus d’educació a casa seva generalment no acabava els estudis, per això diem que era una escola per a “pocs”.

Es caracteritzava per un caràcter propedèutic i selectiu, amb un alumnat homogeni, passiu i al que no se tenia en compte les múltiples habilitats que poguera tenir de caràcter no acadèmic. El mestre era el transmissor exclusiu de coneixement i entenia els nens com a gots de vidre que a final de curs tenien més o menys aigua a dintre (quanta més aigua, més coneixement i, per tant, més nota). Val a dir que el desenvolupament de les competències era lineal i anava del més simple al més complex, quan el cervell d’un nen funciona de manera contrària (sintetitza la informació a partir de quelcom complex).

El famós pedagog italià Francesco Tonucci cità al 2012 en la conferència  de Galicia  “Los niños tienen 100 […] y la escuela les quita un 99”, això és una dura crítica al sistema escolar tradicional homogènia. Ve a dir que els nens tenen una capacitat de crear i unes ganes de conèixer immenses però que l’escola els inculca que només està bé allò que diu el mestre (referint-se al sistema tradicional).

Aquest sistema va funcionar mentre les famílies es feien càrrec de l’altra part de l’educació dels nens (cultura, sociologia, etc.) Però actualment hi ha hagut una forta mancança d’aquesta part fonamental en l’educació de l'alumne i, per tant, l’escola només atorga una part de l’ensenyament. Una part que es queda coixa, atès que les famílies no acompleixen la responsabilitat de completar l’educació dels seus fills. Doncs, si la societat ha canviat, no ho hauria de fer el sistema educatiu?

Davant aquesta qüestió sorgeix la necessitat d’un nou sistema educatiu que es sol anomenar “Escola nova” o “Escola constructiva”. Aquesta s’ha de fer càrrec de les bases culturals que ja no atorguen les famílies abans de plantejar-se l’ús dels llibres de text i el desenvolupament de projectes, per a que tots tinguin una base igualment sòlida. i, per tant, sigui per a tots. Una escola agradable, necessitada, estimada, per la que val la pena arriscar i a la qual els nens assisteixen de grat.

Aquesta nova pedagogia, molt més complexa que la tradicional, està principalment caracteritzada per una exaltació de la diversitat de l’estudiant. L'alumne és el protagonista del seu propi aprenentatge, crea, construeix i té un procés actiu en el sistema. Un altre tret que hem d’esmentar és el paper del mestre com a guia i “responsable del mètode”, no com a orador i únic transmissor de coneixement.

És obvi, que aquest darrer enfocament de l’educació té un currículum molt més divers i diferent que l’escola tradicional o transmissora. Aquest està estructurat per blocs temàtics, problemes i reptes. Així, la seva metodologia gira al voltant de la pràctica i busca un aprenentatge basat en experiències significatives, de pes (excursió a una granja, observacions científiques, tallers de cuina…).

D’aquestes experiències significatives sorgeix un ventall ampli que s’ofereix als alumnes per a que tinguin la possibilitat de destacar en allò que són millors, sigui el que sigui. Descobrir aquesta habilitat, diferent en cada alumne, serà l'eix que el mestre haurà de trobar i sobre el qual haurà de fonamentar tota la resta de coneixement que l’alumne hagi d’adquirir amb total llibertat d’expressió (DIVERSITAT)

Quin paper té el Govern en tot això? Aquest hauria de facilitar la tasca als mestres reduint la ràtio significativament o augmentant el nombre de mestres per aula. Atès que cada alumne ha de ser tractat amb caràcter individual i amb un total seguiment del professor, fet que sembla impossible quan hi ha una trenta alumnes per mestre, i augmentant.

Ara ens trobem en un terme mig entre les dues metodologies  que a poc a poc hem de decantar cap al costat més adient per a la nostra societat en constant canvi, l’escola constructivista. Encara queda un llarg camí.


todo tiempo pasado fue mejor... a veces

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada